Una faula del Llibre de les Bèsties de Ramon Llull

Ramon Llull és un dels escriptors més universals de la cultura catalana. El seu mèrit és d'haver estat no tan sols el creador d'una literatura filosòfica i teològica en català, sinó d'una prosa literària essencialment poètica, que té com a màxims exponents el LLibre d'Evast e Blanquerna i Fèlix o Llibre de les Meravelles.
Fèlix o Llibre de les Meravelles és una novel·la al·legòrica en la qual l'autor ens descriu la cort del seu temps, amb les seves intrigues i vicis. Llull pretén influir en la reforma dels costums d'acord amb l'ideal cristià, per tal de promoure la salvació dels homes.

El Bestiari de Malla observa amb respecte el llegat de Ramon Llull en la nostra cultura. I és per això, que el volem tenir en compte en la nostra festa. Tot seguit citem una faula de Ramon Llull, en la qual els protagonistes són l'ase i el bou. Com que en el Bestiari de Malla tenim un ase (Ruc Català) i el bou (Bou Mascart), hem cregut que seria adient esmentar-la a tall d'exemple, per demostrar que en la tradició catalana fa anys que aquests animals s'empren en el bestiari literari.

Vet aquí:

En una terra s’esdevenc que un hom, a qui Déus havia dada tanta ciència, que entenia tot ço que deien les bèsties e los aucells. Aquella ciència havia Déus donada a aquell hom sobre tal condició, que res que oís ni entenés de ço que dirien les bèsties ni los aucells, no digués a neguna persona, e aquell dia que ho diria, que morís. Aquell hom havia un hort, en què un bou tirava d’una sínia, e una ase aportava los fems on hom femava aquell hort. Esdevenc-se un vespre que lo bou fo enutjat, e l’ase l’aconsellà que lo vespre no menjàs la civada, per ço que l’endemà no el mesés (posés) hom a tirar la sénia, e pausàs. Lo bou estec a consell de l’ase e no menjà lo vespre la civada. L’hortolà cuidà’s que el bou fos malalte, e mès l’ase en son lloc a tirar la sénia. Tot aquell dia tirà l’ase la sénia ab molt gran treball. Can venc a la nit, ell venc a l’establa, on atrobà lo bou que jasia e sejornava. L’ase plorà denant (davant) lo bou, e dix aquestes paraules: “Lo senyor”, dix l’ase, “ha en volentat que et vena (de vendre’t) a un carnisser, car cuidà’s que sies malalte, e per ço, ans que no t’aucia, és bo que tu torns a ton ofici, e no dons semblant que sies malalte”. Aquestes paraules dix l’ase al bou, per ço que hom no el tornàs a tirar la sínia, qui li era de major treball que los fems que aportava. Lo bou hac paor de morir e menjà aquella nit civada, e fo semblant que fos garit. Aquell hom, qui era senyor del bou e de l’ase, entès ço que havien dit lo bou i l’ase, lo qual hom se ris…

Llibre de les bèsties
(Aquest llibre és la segona part del Fèlix o Llibre de les Meravelles)
Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232?-1316)

Testimonis de l'oca a Catalunya

Com que Malla té una oca de bestiari festiu, creiem que es adient ressenyar testimonis a Catalunya on l'oca (l'animal) hagi tingut un paper determinant o destacat. Això, el que farà, és establir enllaços i relacions que ens poden ajudar a acotar el significat i també el paper de l'oca en la tradició catalana. Heus aquí, doncs, quatre ratlles sobre l'oca:

La màrtir, patrona de Barcelona, Santa Eulàlia, conta la llegenda que tenia una oca. Eulàlia va testimoniar que era seguidora de la fe cristiana en temps que l'emperador romà perseguia els cristians. Eulàlia va ser empresonada i forçada a adorar ídols, però ella els va posar terra al damunt. Després de rebre humiliacions i xurriacades la van crucificar nua en una creu en forma d'aspa. Diuen que a Eulàlia sempre l'acompanyava una oca. La seva oca li feu companyia a la presó i fins i tot en presencià el martiri. Com que sempre l'acompanyava, quan Santa Eulàlia se'n va anar al Cel, l'oca també la va seguir. I ara, l'oca de Santa Eulàlia és una constel·lació del cel que surt per Nadal, cada 25 de desembre. La seva llum va prenent intensitat fins el 12 de febrer, el dia del martiri de la santa, i llavors desapareix fins el Nadal següent.

També per la Candelera, una data molt assenyalada en el calendari tradicional català que correspon a la diada del 2 de febrer, l'oca hi és present. Segons la llei mosaica, a partir d'aquesta data, s'obligava a les dones que havien tingut un infant a purificar-se. Si era un noi quedaven purificades al cap de quaranta dies, i si havia set noia, n'havien de menester seixanta. També en aquesta data es retira el pessebre i s'endreça per al proper Nadal. Hi ha una dita de la Candelera que parla de la nostra bèstia. Diu així: Per la candelera pon l'oca vera, si no pon ja, aviat pondrà. Així, doncs, la Candelera serveix de punt de referència en la gestació de l'oca.

Una altra història ben diferent és la que consta en la documentació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. L'oca és present en el menú reial de l'Àpat de Nadal. Per l'àpat reial del Nadal de l'any 1267 es van consumir trenta-un moltons, tres-cents cinquanta ous, trenta parells de conills, dotze parells de perdius, trenta-sis parells de capons, cinc parells d'oques, cinc quarteres de pa, dos-cents vint-i-vuit quartans de vi, deu sous de neules, entre d'altres coses.